Watermelon Slim & The Workers

DIJOUS 3 D’ABRIL Escolta’l aquí 

La publicació The Memphis Flyer es feia l’any passat la següent pregunta: “Hi ha algú al món de la música popular moderna amb una biografia més intrigant que Bill ‘Watermelon Slim’ Homans? Sembla difícil, la veritat. A la biografia hi has d’afegir la seva imatge, que sembla sortida d’un guió dels germans Cohen; com si fos el dolent de la història, l’atracador de bancs cosí de Tom Waits que col·lecciona discos “pirates” de Canned Heat. Tot això es reflecteix a la seva música, un blues tant genuí com el seu personatge de pel·lícula. 

Ens trobem davant el bluesman del moment. El “nou nom del gènere” més excitant d’aquesta dècada. Malgrat que ell no és “nou”. Nascut a Boston però crescut a Carolina del Nord, ja va treure el seu primer disc a 1973, l’únic d’un veterà del Vietnam en temps d’aquell conflicte; i no només això, també era un disc contrari a la guerra. No li van fer cas, era incòmode. Després, una carrera al marge del món mediàtic durant quasi quaranta anys, combinant els concerts amb feines de tot tipus: camioner, oficiant de funerals, conreador de síndries, delinqüent rehabilitat, estudiant superdotat i amb tres títols universitaris…

Ara, l’èxit truca la seva porta. Va escalfar motors amb “Big Shoes To Fill” (2003) i “Up Close & Personal” (2004), però va ser l’any 2006 amb “Watermelom Slim & The Workers”, el disc que el presentava amb la seva formació actual, quan va fer saltar l’alarma dels guardons del blues. El seu últim treball, “The Wheel Man” (2007), ha trepitjat el mateix terreny i col·lecciona premis i aplaudiments d’una crítica agenollada davant aquest espectre que ha viscut més en una vida que molta gent si nasqués dues vegades. Barreja el blues acústic del Delta amb l’electricitat de Chicago, i treu guspires a l’slide guitar, que va aprendre a tocar en el llit d’un hospital, durant la guerra del Vietnam. El resultat és una música plena de sang i apostes per la veritat, plantejada com a repte personal.