Qualsevol paraula sona extraordinària si la canta Mavis Staples, una de les grans vocalistes negres d’ahir i d’avui, com ha demostrat amb el seu últim i esplèndid disc, “We’ll Never Turn Back”, publicat l’any passat i produït per Ry Cooder. El seu recorregut es molt llarg: el 1956, quan encara estudiava a l’institut, ja triomfava amb “Uncloudy Day”, èxit de la seva nissaga familiar The Staple Singers, una de les més influents de la comunitat afroamericana. Un grup referencial, sobretot des de meitat dels seixanta, quan feien costat al seu amic Martin Luther King i eren una mena de banda sonora del moviment dels drets civils, fins l’equador del setanta, quan els seus singles van trobar el camí per fer arribar aquest missatge al Top 40 (vuit vegades entre 1971 i 1975). 

Els punts forts de Mavis són el domini del fraseig i la seva sensualitat de vellut. Amb ells agermana el gospel amb la reivindicació social i racial, i converteix el soul en un terratrèmol de dignitat i fe contra les injustícies. Quan ella predica, tu hi creus. Tu i tothom. Com per exemple, Prince. Ell va aprofitar la seva fama per apadrinar-la; sota la seva direcció musical Mavis va treure els discos “Time Waits For No One” i “The Voice” –inclòs per la revista “People” al seu Top 10 de 1993- . Curtis Mayfield havia fet quelcom semblant el 1977, quan ella va publicar al seu segell la banda sonora “A Piece Of The Action”. Entre els seus admiradors hi ha des de llegendes clàssiques (del soul com Ray Charles i del country com George Jones, amb els quals ha col·laborat) fins a noms claus del hip hop com Salt ‘N’ Pepa, Ice Cube i Ludacris, que han “samplejat” la seva veu. Bob Dylan la té en un altar i fa cinc anys van fer un duet explosiu revisant un tema de l’etapa religiosa d’ell (“Gotta Change My Way Of Thinking”). The Band, Los Lobos i Dr. John també són incondicionals que l’han convidada a l’estudi. Sembla ben clar que estem davant d’una nit de veritable redempció. Amén.